Apunts Semiòtica

Semiòtica

ESCOLA ANGLOSAXONA

Mentre a Europa, l'Escola Francòfona anava establint les seves bases de la semiologia, al mateix moment i a més de 10 mil kms, a Estats Units també es començava a perfilar el concepte d'aquesta ciència, donant lloc a l'Escola Anglosaxona. La principal diferència entre les dues escoles és la manera de designar aquesta ciència, provinent de dues tradicions diferents: mentre a l'Escola francòfona de Sausarre utilitzaven el nom de semiologia, a l'Escola Anglosaxona de Peirce l'anomenaven semiotica. Són termes que poden ser utilitzats com a sinònims, perquè designen el mateix concepte, però no designen el mateix mètode: l'Escola Francòfona és dicotòmica, mentre que l'Escola Anglosaxona és triàdica. Això significa que s'abordaven diferents objectes d'investigació.

- Pierce, el concepte més important sobre l'Escola Anglosaxona de Charles Peirce és la pragmàtica. En relació a la semiòtica, el pragmatisme estudia la relació entre els signes i els contextos o circumstàncies en les que l'home utilitza tals signes. En el cas de la comunicació, analitza fenòmens de comunicació en formes que són pràctiques. En aspectes generals, el pensament pragmàtic es basa en afirmar que la veritat de les coses radica en la seva utilitat. Si alguna cosa és útil i pot dur a l'èxit, llavors és vertader. Per a què em serveix conèixer el que conec? El pragmatisme és un mètode per resoldre confusions conceptuals relacionant el significat amb les conseqüències pràctiques. 

Explicació triàdica: Tenim tres elements principals:

• Signe o representamen: és la representació d'alguna cosa i element principal.
• Objecte: allò que aludeix al signe
• Actor: el que produeix el signe en la ment de la persona. Tots els pensaments humans són representacions mentals. 

El representamen té relació amb l'objecte, i això determina que sorgeixi un tercer element, que és l'actor.

- Charles Morris (tricotomia) - “Tot pensament és signe”.

- Umberto Eco és, actualment, un dels semiolegs més importants gràcies a la seva teoria de la comunicació. No se'l pot encapçalar dins de cap escola de semiologia perquè és sincrètic, és a dir, recull aportacions de gairebé tots els autors i crea la seva propia teoria. De tota manera, té molta influència de Peirce. Les seves reflexions es basen, en gran mesura, en el problema dels signes i les seves interpretacions. 

Plantejament dels límits de la semiòtica:

• Llindar inferior: signes naturals (estímuls, senyals i la informació física)
• Llindar superior: cultura 

Tot fenòmen cultural és un fenòmen de significació i de comunicació, per la qual podem establir dues hipòtesis:

1. la cultura ha d'estudiar-se com a fenòmen semiòtic
2. tots els aspectes de la cultura poden estudiar-se com a continguts d'una activitat semiòtica

El que intenta explicar Eco no és que tota cultura és comunicació o significació, si no que aquesta pot entendre's de millor manera si se la veu des d'una perspectiva comunicativa o semiòtica. 

Per a Eco, la semiòtica està formada per tots els processos culturals en els quals es dóna lloc un procés de comunicació, és a dir, humans que es posen en contacte els uns amb els altres a partir de convencions socials

ESCOLA FRANCÒFONA

- Barthes. Procediments de connotació (tècniques)

Es produeix mitjançant:

1.    Trucaje:

El interès que presenta com a mètode resideix en el fet que pretén passar per pla de denotació, utilitzant la credibilitat de la fotografia, quan en veritat és un missatge connotat amb molta força. S’amaga darrera la objectivitat de la denotació.

2.    Pose:

La propia pose del personsatge dona peu a la lectura dels significats de connotació: juventud etc.. En aquest metode entren els estereotips de cada cultura etc...

3.    Objectes: (pose d’objectes)

Parlem de connotació ja que el fotograf va tenir la opurtunitat, la ocacció de disposar els objectes de mode artificial davant d’un objectiu. El interés resideix en que aquests objectes són inductors habituals de associacions de idees.

4.    Fotogenia:

El missatge connotat esta en la mateixa imatge embellida, es a dir sublima en general. Per les tècniques de il·luminació, impressió i reproducció.

5.    Esteticisme:

Quant a una fotografia se li dona la significació de obra d’art.

Text i imatge

Les paraules completen de significats secundaris les imatges. Abans les imatges il·lustraven el text (el feia més clar), ara és el text el que li afegeix pes a la imatge, la grava amb una cultura, una moral, una imaginació... tot i que el text a vegades s’inventa els significats, altres també contradiu la imatge.

El codi de la connotació no es verosimilment, ni natural ni artificial, sinó històric, millor dit, cultural. Amb això l’autor diu que cometem l’error d’anomenar “natural” alló que considerem socialment acceptable, moralment desitjable  o estèticament plaent. Natural és: dormir, menjar, usar el llenguatge... però no, què mengem, quant dormim, quines paraules usem... això és algo que varia amb la cultura de la qual formem part.

- Algirdas Julius Greimas presenta la teoria semiòtica com la relació fundamental entre el subjecte que coneix/coneixedor i el subjecte conegut, i tendeix a precisar les condicions de producció del sentit.

Greimas coincideix amb Saussure sobre la importància del concepte de sistema: “ un signe aïllat no té significat”. Però col·loca l’èmfasis en el llenguatge com un “ensamblatge d’estructures de significació”.

Greimas es va ocupar especialment en un tipus de matèria significant: els discursos narratius. Un discurs és la forma textual en la que es relacionen diferents components que s’articulen amb una determinada coherència. Dins d’aquesta articulació els components del discurs despleguen uns certs valors que estaran en continua transformació.

Així doncs, s’anomena semiòtica narrativa a la semiòtica que investiga la lògica del sentit dels discursos que tenen forma de relats. Busca poder explicar les lleis i recursos que permeten que explicar alguna cosa es constitueixi d’una forma més important a l’hora de construir sentit.

MODEL ACTANCIAL:

Les bases d’aquest model s’han de buscar en els contes populars russos de Vladimir Propp, els quals van permetre una comprensió diferent de com s’organitzen els components d’un text per significar.

La semiòtica per Greimas estudia tot el que té (o pot tenir) sentit per el ser humà; és a dir, s’encarrega de l’estudi dels sistemes de significació.

(Un sistema de significació és considerat com tot el que “té sentit”, tot el que té significació; el significat no està relacionat amb les coses o fenòmens, la aprehensió del significat es realitza a la ment.)

El model actancial permet conèixer la articulació delss diferents actants en el relat. El concepte d’actant, és de fet, una forma de ser i estar en el text; aquest concepte es refereix a aquell que encarna en un relat particular una o varies formes de ser o fer, és a dir, un o varios actants. En el model es postula l’existència d’una estructura que fixa las relacions recíproques i el mitjà d’existència comú dels actants. Per l’existència d’aquesta estructura, cada actant present en un discurs ocupa necessàriament un lloc en alguns dels eixos presents en tota narració o aconteixement discursiu.

El Model actancial representa tres parelles d’“actants” en funció de les seves relacions recíproques.

a) Subjecte (A1) i Objecte (A2): la relació que els uneix és de desig (s’anomena eix del desig). P.ex: en una llegenda, l’heroi (A1) busca el tresor.

b) Destinador (A3) y Destinatari (A4), també anomenat eix de la comunicació. Aquests Actants es troben units entre ells per la transmisió i la comunicació d’un objecte. P.ex: en els contes fantàstics, el Rei (A3) “que mana” al príncep (A4) a recuperar un tresor per poder-se casar amb la princesa.

c) Eix del poder format per la parella d’actants: l’ajudant (A5) i l’oponent (A6). Aquests actants defineix un eix de participació circumstancial, en sentit favorable o desfavorable a l’acció del desig o de la comunicació. En el cas d’una història d’amor, l’ajudant seria un tercer que dóna suport al subjecte a aconseguir l’amor de

la seva estimada; mentre que l’oponent, sería per exemple el pare d’aquesta que s’oposa a la relació entre els enamorats.

El model actancial és de gran utilitat en l’anàlisi semiòtic dels diversos relats que tots els dies transmeten els mitjans d’informació, sobre tot perquè té molta utilitat per identificar les funcions bàsiques que es cubreixen en relats (telenoveles, anuncis de publicitat, històries de premsa, programes cómics, etc).